Ja hi sóc, i ara el temps ha de passar
com el vent que traspassa les branques ja nues.
El mar; on és el mar blau?
Només hi ha una densa broma que l’entela.
El mar; on és el seu murmuri amorós?.
Només hi ha el silenci de la mort.
El mar; on és la blanca escuma que l’acarona?
Només hi ha l’espessa boira que l’esborra.
El mar; blau..., blau..., verd, ja gris.
El mar; on ets mar?
On ets blava promesa?
On ets mar?
Tant sols ets uns essència imaginària;
Ets això mar? Un somni mentider?
La mar, la meva mare,
la mare dels altres.
Ja hi sóc, és temps de madurar,
i tu, mare, ets tan lluny, tan irreal,
tan somni dels meus somnis.
Ets la meva mare i la mares dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada