En memòria de Víctor Valls Aubert

Sembla ser que aquest és meu espai de mort. Ara sé que mai hi haurà ocasió de saludar-te tot passant pel carrer. Han passat tres anys però no ho he sabut fins ara i no puc deixar de plorar, malgrat que els meus dits maldestres no van copsar el que els ensenyaves, vas deixar empremta en el meu dia a dia. Durant dos anys un dia per setmana intentaves ensenyar-me a fer que música fluís de les cordes com l'aigua d'una onada entre els grans de sorra de la platja. Llàstima que per a mi la música no ha passat de ser una vibració interna! Un cop més la càrrega dels records se'm farà més feixuga, cada vegada som menys a compartir. La pèrdua s'accelera, per a tu, penso, que encara no era el moment, i ella fosca i eixuta et va prendre. Espero, doncs, que d'algun racó, de tant en tant, ,s'escampin algunes notes de guitarra que em facin pensar que no has deixat mai de tocar-la.