Anhelaves escapar de la teva presó de carn i sang.
has iniciat un vol fins on tot comença i tot acaba.
Tard o d’hora sempre arriba.
A mi m’ha tocar seguir sense les petites mans entre les meves,
potser n’hi hauran unes altres,
per tu és massa tard, encara... que potser no,
potser el teu impuls, ara lliure,
haurà sentit en un sol intent,
tot el que et va ser prohibit durant tant de temps,
mentre fuges entre els branquillons espessos i enredats d’un lledoner,
entre solcs rectes i vinyes enfilades.
potser hauràs fet la teva última abraçada
sense que ningú s’adonés o... potser si.
Si més no, ara, ja no ets esclau.
res et pot turmentar,
en canvi... jo estic condemnada a sobreviure,
i sentir, dia rere dia, com es van esqueixant els fragments
de la meva vida abans del punt i final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada