Misèries de la vida

Avui puc dir que encara estic més i més
deprimida. Intueixo que una editorial Catalana m’ha enredat. Desprès de
trucar-me repetides vegades per tal de vendre’m una obra que jo no
volia, va presentar-se un comercial a casa meva dient-me una cosa, i jo,
com una gran estúpida, signant-ne una altra . Demà trucaré i acabaré
aclarint la trista realitat. Això sumat a la visita del senyor I, sumat
al fet que sento que tothom em fa pesar per l’aro, em fa plorar. Vaig
néixer durant el govern franquista, llavors un no podia dir el pensava,
jo tampoc tenia grans coses per pensar, perquè era una xiqueta petita i
desprès una adolescent, la política no m’ha interessat mai. Ara tampoc
tinc grans coses en que pensar, visc la vida com puc, com tothom, però
ara amb 52 anys m’he adonat que no hi ha ningú, absolutament ningú
lliure, sempre hi ha algú per sobre teu que exerceix el seu poder, ja
sigui de forma justa o injusta, i el que està al capdamunt de tots,
encara que ell no ho sàpiga, també està sotmès, sotmès al seu poder, a
les seves conviccions, se sent obligat a mantenir un poder que mai
sabrà que, de totes totes, era prescindible.

Les paraules se les emporta el vent, si
jo dic en veu alta una cosa que no agrada a un altra més poderós,
m’odiarà molt, i molt, però si l’escric, això ja és una altra cosa,
llavors exercirà el seu poder, el seu poder de forma miserable, altra
nom no té el poder que exerceixen alguns. Jo he comès aquest error, un
terrible error, deixar per escrit quelcom que molts pesen i no escriuen,
i jo, amb la meva ingenuïtat malaltissa, he escrit.

Ara sé que les dictadures mai
s’acabaran, i tots aquests polítics, ja siguin corruptes o no
corruptes, que et venen que són demòcrates, menteixen. El despotisme
forma part de la essència humana. A vegades me'n recordo de Xirinacs i
em pregunto perquè es va suïcidar, jo m’imagino perquè cada dia havia de
suportar els que predicaven unes coses i en feien unes altres.

Ara sé que en el meu món, petit i
miserable, no tinc dret a dir el que penso, ni menys a escriure-ho, ni
a sentir frustració, ni menys a escriure-la, perquè algú m’esperarà i
em voldrà fer empassar les meves paraules, el que penso, el que pensa
molta gent com jo i no escriu.