Un dia d’hivern després de festes te’n vas anar a la nit, sense dir res. Ningú se’n va adonar. Potser el teu gran viatge ja feia temps que estava preparat o potser va ser sobtat, el cert és que ningú va saber res fins que ja no s’hi va poder fer res, ningú t’acomiadà, ningú et va agafar la ma fins l’últim moment, fins el just moment abans de marxar. Cadascuna de les teves coses i les que comparties van quedar justament al mateix lloc on les vas deixar el dia abans, el rellotge, les sabates, el teu vestit... perquè en aquest viatge no et calia res. Per una vegada et vas lliurar de preparar les pesades maletes que suposa viatjar, no et va caler pensar en que hi poso, en que hi trec, tot el que necessitaves ja ho tenies. L’endemà que te n’anessis el teu marit va notar la fredor marmòria a les puntes dels seus dits i amb una esgarrifança que el va sacsejar des de l’estomac fins els peus, fins les mans, fins el cap, se’n va adonar del que havies fet. A sota les teves parpelles cluques els teus ulls miraven el llarg camí de l’infinit, les teves cames et portaven cap el viatge interminable i a les mans no hi duies res, el teu cervell que ja no cavil•lava, es va endur el secret d'on anaves, de si un dia els que t’estimaves i t’estimaven podrien trobar-t’hi per no deixar-te, si fos així no calia acomiadar-se.
El que recordo jo de tu és que eres una noia molt prima, extremadament prima, que formaves part de la quotidianitat de les persones amb les quals et creues sovint pels carrers - ja fa anys d’això -, que eres la germana petita de la Linares, i ara el que sé és que te n’has anat molt discretament, sense molestar a ningú.
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada