El passat no em deixa veure el present, que com sempre esdevindrà un passat fragmentat. Hi ha coses que no canvien mai. No puc anar contra natura malgrat a vegades em crec que tinc la meva vida a les meves mans i puc fer amb ella el que vulgui. De fet, no em costa gaire tornar a tocar de peus a terra i adonar-me que tot ha estat un somni, un somni infantil. Que bonic és ser petit i tenir fe en els pares, els amics... Encara que malauradament per tants i tants de fe no n’hi ha, ni n’hagut, ni mai n’hi haurà. Després de tot tinc sort. Per què queixar-me? Si de tant en tant he pogut gaudir de la il·lusió. Cada tardor les fulles canviaran del verd al groc, al vermell, al marró o taronja, i seguiran caient, i seran com volves de colors el dia que faci vent, i faran remolins xiuxejants entre els meu cabells, i jo intentaré esbrinar que em volen dir sense aconseguir-ho. Com sempre el seu missatge serà un secret que potser un dia podré desxifrar. Mentrestant jo seré sorpresa cada tardor per la imatge majestuosa, castanya-carbassa, dels arbres que m’acompanyen en la carretera que sempre em retorna al passat.
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada