Just quan el sol és ambre
i encara percebo la seva escalfor,
una estora de bronze amortalla l'argila,
amollant-me les passes
mentre camino invencible sense restriccions,
mirant amunt i reptant el cel fosc,
sense fúria, idolatrant-lo,
esperant la certesa de la terra promesa,
el sínode dels que són invisibles i muts
amb els que són cecs i sords.
Quin moment tant esglaiador i emocionant!
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada