ELISABET
Has oblidat l'aigua que t'embolcallava
en el teu minúscul univers,
i apaivagava els sons de la tempesta,
l'hora dels desigs insatisfets
i de rialles.
Que bé n'estaves en el teu petit espai
tebi i fosc, giravoltan, mirant amunt,
mirant avall.
A vegades començaves a picar...
un cop, un altra cop, un darrera l'altra
insistent, sense parar, mostrant-me
una rebeldia que jo percebia en cada pic.
Lamento tant haver plorat tant i tant,
quan la mort em confonia,
quan mirava el cel blau
des del corredor de ciment i fulles d'heura.
Intentava fer màgia,
canviar la mort per la vida,
la soledat pels jocs d'infantesa.
Volia que el temps s'aturés
en algun dels molts moments,
qualsevol era bo si la roda parava.
Al cap davall el teu món no era tant
impenetrable com jo em creia.
Jo et sentia a través de silencis
entretallats per cops i tu per sanglots
que te inquietaven el son.
Qui sap... potser per això fuetejaves tant.
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada